El professor de Comunicació oral, escrita i digital, ens va recomanar la lectura de un fragment de Doce cuentos peregrinos; quan vaig acabar de llegir-me’l, en vaig fer un petit comentari-resum.
Doce cuentos peregrinos, “Sólo vine a llamar por teléfono”, Gabriel García Márquez
María de la Luz Cervantes viatjava cap a Barcelona després d’un dia de visites per Saragossa. Era guapa i seria. Tingué una averia amb el cotxe, i un autobús carregat de dones dormint, la recollí.
Va perdre la noció del temps. Quan baixà del autobús, va veure tot de senyores amb uniforme que guiaven a la resta de dones, cap a dintre la casa. Tot i així, la seva principal preocupació era la de trobar un telèfon.
Va estar dies allà. No va trigar gaire en saber que era un sanatori on ingressaven a les dones boges. Un dia, a més, amb la intenció d’escapar-se, va xocar amb Herculina, una dona d’aspecte tosc i amb un cos d’home, que era” l’encarregada dels casos difícils”, que la va parar amb sec. De mica en mica, es va anar adaptant a la vida del antic convent, i més encara per tal d’aconseguir cigarretes. “La obsessió de fumar havia arribat a ser tan intensa com la del telèfon”.
María seguia amb l’obsessió de trobar un telèfon per tal de poder trucar al seu marit, mag de festes, al qual tenia que haver acompanyat la tarda que va entrar al sanatori. L’única manera de poder contactar amb el seu marit, va ser dormint amb la vigilant de la nit, que estava boja per ella.
Saturno, la seva parella, no es podia creure que havia sigut abandonat una altre vegada per ella. La gent deia d’ell que era rarot, i a més gelós, i amb raó, ja que ella havia abandonat a tres de les relacions que havia tingut, incloent-hi al mag. Aquesta vegada no era així, però Saturno no ho sabia. Es va tornar boig: va començar a trucar a tots els coneguts de Barcelona, inclús a un conegut, del qual suposava que havia estat amb María.
Quan va aconseguir el telèfon i va poder trucar a casa, es va topar amb la ràbia guardada del prestidigitador de saló. Tot i així, va entrar en raó i la va anar a veure per emportar-se-la cap a casa, tot i que es va creure el diagnòstic del doctor: “encara li falten alguns dies per estar recuperada per complet”.
Ella s’enfada moltíssim, i no vol saber res més d’ell fins la resta dels seus dies. Ell, per la seva part, refà la seva vida.
Gabriel García Márquez (1928, Colombia)
Doce cuentos peregrinos, “Sólo vine a llamar por teléfono”, Gabriel García Márquez
María de la Luz Cervantes viatjava cap a Barcelona després d’un dia de visites per Saragossa. Era guapa i seria. Tingué una averia amb el cotxe, i un autobús carregat de dones dormint, la recollí.
Va perdre la noció del temps. Quan baixà del autobús, va veure tot de senyores amb uniforme que guiaven a la resta de dones, cap a dintre la casa. Tot i així, la seva principal preocupació era la de trobar un telèfon.
Va estar dies allà. No va trigar gaire en saber que era un sanatori on ingressaven a les dones boges. Un dia, a més, amb la intenció d’escapar-se, va xocar amb Herculina, una dona d’aspecte tosc i amb un cos d’home, que era” l’encarregada dels casos difícils”, que la va parar amb sec. De mica en mica, es va anar adaptant a la vida del antic convent, i més encara per tal d’aconseguir cigarretes. “La obsessió de fumar havia arribat a ser tan intensa com la del telèfon”.
María seguia amb l’obsessió de trobar un telèfon per tal de poder trucar al seu marit, mag de festes, al qual tenia que haver acompanyat la tarda que va entrar al sanatori. L’única manera de poder contactar amb el seu marit, va ser dormint amb la vigilant de la nit, que estava boja per ella.
Saturno, la seva parella, no es podia creure que havia sigut abandonat una altre vegada per ella. La gent deia d’ell que era rarot, i a més gelós, i amb raó, ja que ella havia abandonat a tres de les relacions que havia tingut, incloent-hi al mag. Aquesta vegada no era així, però Saturno no ho sabia. Es va tornar boig: va començar a trucar a tots els coneguts de Barcelona, inclús a un conegut, del qual suposava que havia estat amb María.
Quan va aconseguir el telèfon i va poder trucar a casa, es va topar amb la ràbia guardada del prestidigitador de saló. Tot i així, va entrar en raó i la va anar a veure per emportar-se-la cap a casa, tot i que es va creure el diagnòstic del doctor: “encara li falten alguns dies per estar recuperada per complet”.
Ella s’enfada moltíssim, i no vol saber res més d’ell fins la resta dels seus dies. Ell, per la seva part, refà la seva vida.
Gabriel García Márquez (1928, Colombia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada